martes, 27 de enero de 2009

Bricolatge 2.0

Acabada i recontra-acabada la temporada, ara és moment de tornar a començar el brico que haviem deixat a mig fer quan va començar el bon temps, el temps de gaudir del mar. Hem desmuntat completament l'interior de la cabina i ens hem endut a casa tots els estris. Només en queda la carcassa :-D

L'oli de teca no ha aguantat la calor de l'estiu, la sal i la llum del sol. Els complements que vaig muntar dins la cabina, tampoc han suportat l'humitat, malgrat l'epoxy que vaig utilitzar. I moltes millores que tenia al cap, no he trobat mai moment de portar-les a la pràctica.

És hora doncs, de tornar a fer de pintor, d'electricista, de fuster i del que calgui. Però espero que no s'allargui gaire més, perquè cansa molt aquest anar i venir de Mollet a Palamós per a imprimar una peça, esperar que sequi, pulir i donar una mà, esperar que sequi, donar una altra mà, esperar que sequi... I l'inacabable prova-i-error amb les coles: enganxa, espera que sequi, prova (no aguanta!), arranca i puleix, prova una altra cola, espera que sequi, prova si aguanta...

I, per fi, tenim la terrible corrossió, que obliga a comprar sempre inox d'alta qualitat (la qual cosa vol dir pagar una barbaritat per un miserable grillet) en botigues especialitzades que no es troben a qualsevol poble. Això es tradueix en un altra anar i venir: comprovar el calibre, anar a la botiga abans no tanquin, tornar a la barca a comprovar que és la peça correcte... i, sovint, tornar a la botiga a canviar-la... suposant que no hagin tancat o que l'hagin esgotat. En aquest cas, una trista bombeta o un modest cargol poden convertir-se en un suplici que atura les feines que venien a continuació.

Però, com diuen a Espanya, "sarna con gusto no pica". M'agrada patir per aquestes coses intrascendents, que voleu que us digui. Hi ha barcos que no es modifiquen per a res i els seus propietaris deuen viure ben feliços. Jo em sento incapaç de deixar la barca tal com me la vàren donar. Necessito modificar-la!

domingo, 18 de enero de 2009

II Quedada de pescadors

Dues lluernes de quasi 1 kg. uns quants penegals i altres peces, així com un bon plat de botifarra és el resultat d'aquest segon matí a bord del Blau Marlín.
Vam enfilar a les 8 del matí cap al canó de Tamariu, on vam provar diverses marques de fins a 400m, amb els carrets elèctris d'en Josep "Gemar" i en Jacint "Jaccod".

El resultat inicial va ser un xic minso, així que, després de la magnífica botifarrada amb que ens va obsequiar en Josep, vam seguir provant diverses tècniques i llocs. A finals del matí, l'Ignasi "Bernau" i en Jacint van pujar quasi al mateix temps dues lluernes precioses.

Totes les fotos aquí.

Un bon vermut al bar del Port Marina va ser la cirereta d'aquesta inoblidable jornada.


Lloc: Palamós-Tamariu
Profunditat: fins a 400 m.
Velocitat: deriva
Hora: de les 8h a les 14h
Tècnica: jigging i jigging de fons
Esquer: jigs amb metralletes
Pes peça més gran: 900gr

viernes, 16 de enero de 2009

Reserva marítima: quedarem ben fotuts

Sembla ser que la Confraria de Pescadors de Palamós vol el mar per a ells sols. La resta de mortals els molestem. Han proposat al Ministeri de Medi Ambient (i el Ministeri ha acceptat) la creació d'una reserva de pesca "per a garantir el futur de les captures" de la flota palamosina perquè, segons opinen, els submarinistes i les embarcacions d'esbarjo sobreexplotem els recursos marins i som els únics culpables de la manca de peixos. Quina barbaritat! Al port hi ha una cinquantena d'embarcacions de la llista setena (tècnicament recreatius, doncs, malgrat que es tracti de pescadors jubilats), que calen palangres de 1500 hams o tresmalls quilomètrics, capturen diàriament uns quants quilos de peix per barco i, a més, comercialitzen aquestes captures amb la tolerància de la mateixa Confraria.

I és aquesta mateixa entitat, tan tolerant quan li convé, qui afirma que nosaltres, els recreatius menys privilegiats, que tenim restringits el número d'hams per pescador a 2 (dos!!), que sortim a navegar com a màxim un o dos cops per setmana i que, en molts molts casos, practiquem la pesca sense mort... afirmen, deia, que nosaltres sobreexplotem els recursos marins. Quin cinisme!

El que en principi semblava una idea que tothom veia amb bons ulls (la creació d'una reserva integral en l'àmbit concret de les illes Formigues), s'ha acabat convertint en un malson per a tots els propietaris d'embarcacions i navegants en general, submarinistes i empresaris del submarinisme, comerciants del món de la nàutica i de la pesca, mecànics i astillers, restauradors i resta d'empresaris turístics, clubs nàutics i clubs de vela i, en general, per a totes aquelles persones que venen a la Costa Brava per a gaudir del mar. Pel que es veu, cap dels responsables s'adona de l'immens impacte social i econòmic que pot tenir una reserva de les dimensions que es proposa: des del cap de Sant Sebastià, fins al terme de Platja d'Aro, incloent les badies de Calella, Llafranc, Castell, La Fosca, Palamós i Sant Antoni de Calonge.

Les restriccions que comporta una reserva d'aquesta mena, si prenem els exemples de les illes Columbretes, a Castelló, o de cala Ratjada, a Mallorca (exemples posats sobre la taula pel propi Ministeri), ens impedirà navegar a més de 3 nusos (al ralentí, per entendre'ns), fondejar, practicar submarinisme, practicar esquí nàutic o pescar. Però els exemples de Columbretes i Cala Ratjada no són extapolables: no ténen 50.000 habitants com té la zona Palafrugell-Montras-Palamós-Calonge, no ténen la indústria nàutica i turística que té la Costa Brava. Tanmateix, la llei orgànica que regula les reserves marines, és la mateixa en tots els casos, per tant, les restriccions seran exactament les mateixes, malgrat que a la Confraria els hàgin promès que no. I les restriccions afectaran per igual als recreatius de cap de setmana, que als jubilats de la Catifa, malgrat que ara els prometin el contrari. La llei orgànica que regula les reserves no es pot personalitzar a gust de cadascú.

Tal com passa a Columbretes o Cala Ratjada, a casa nostra tampoc no es podrà pescar al port amb una simple canya, ni es podrà sortir cada vespre al calamar com s'ha fet durant generacions, ni a fer musclos o oriços... i els jubilats fins ara tolerats per la Confraria (i suposats beneficiaris de la reserva) no podran seguir calant els seus palangres.

La ciutadania, òbviament desinformada, sent parlar de la reserva i pensa innocentment que es tracta d'un Parc Natural com el de les illes Medes. Creu que es tracta de preservar la natura, el paisatge, els peixos en perill o la transparència del mar. Però, repeteixo un cop més, del que ara estem parlant és d'una Reserva Marina d'Interès Pesquer per a "garantir una activitat pesquera sostenible en el futur" [veure enllaç]. Del que ara estem parlant, doncs, és de convertir el nostre mar en una zona industrial d'accés privat i de crear un immens viver d'al·levins per a garantir la capacitat de captura de la flota palamosina.

La ciutadania, però també les institucions catalanes, no s'adonen de la imposició que representa que el Ministeri dicti des de Madrid quins han de ser els usos del nostre litoral. La ciutadania, però també els Ajuntaments, no s'adonen dels llocs de treball que es perdran quan les 1500 embarcacions d'esbarjo que hi ha dins els límits de la reserva, hagin de marxar, vendre's o desballestar-se, i quan ja no els surtin els números a les empreses de busseig o als mecànics del port.

I la ciutadania pensa també que amb aquesta reserva es vol protegir la indústria pesquera, però el projecte no afecta les embarcacions d'arrossegament (autèntica columna vertebral de la indústria pesquera) sinó poc més d'una dotzena d'embarcacions: les que es dediquen al palangre o al tresmall de forma legal i estan censades a la Confraria sota llista cinquena. Així, doncs, podem afirmar que es causarà un perjudici enorme a centenars de persones dels sectors que abans esmentava, tan sols per a preservar la capacitat de captura d'una dotzena d'embarcacions.

Sembla increïble, no?

Els sectors de la nàutica, la pesca recreativa, la vela, el submarinisme, el turisme i el comerç en general des de Begur fins a Sant Feliu s'han unit recentment en una plataforma anomenada Fòrum Social del Litoral Gironí. Una agrupació que afirma no estar en contra d'una reserva, ni contra l'ecologisme. Comprenen que cal regular l'accés al mar, especialment en temporada d'estiu, així com l'accés als recursos marins. Acceptarien taxes, llicències, vedes, zones de reserva integral i algunes limitacions assenyades, però mai l'expulsió d'un mar que no és propietat de ningú sinó que, segons la Constitució Espanyola, és un bé públic d'interès comú.

viernes, 2 de enero de 2009

Temporal

A mida que passen els dies, van sorgint novetats referent al temporal de llevant de Sant Esteve. Penso que els mitjans de comunicació no s'han fet prou ressò dels seus efectes, doncs, més enllà de les espectaculars fotos d'embarcacions embarrancades, o de les imatges del ferry anant a la deriva des de Palamós fins a la costa del Maresme, a la xarxa trobo centenars d'imatges impressionants mostrant destrosses a molts llocs de la Costa Brava que no han estat reflectides en els mitjans.

Més fotos aquí.

A Tamariu, per posar un exemple proper, les onades (i les barques!) van entrar dins els primers habitatges. A Calella es van tombar diversos arbres del camí de ronda. A Palamós, no només es vàren enfonsar embarcacions, sinó que també vàren caure a l'aigua dos vehicles (un d'ells, amb el "tripulant" a dins). A l'Estartit vàren morir molts peixos de talla gran. A Blanes, a Lloret, a Tossa, a l'Escala... a tot arreu hi ha imatges i anècdotes que ni els més vells havíen viscut mai. El temporal va estar, doncs, històric, i sense precedents coneguts.

La nostra barca, per sort, estava a redòs. A la passarel·la només patim els vents de ponent. Però em fa mal el cor veure aquestes barques de fusta, amb 50 o 70 anys de navegació a l'esquena, estavellades contra les roques. I també em dóna molt que pensar el fet que aquell ferry trenqués els amarratges: em sembla que ampliaré el calibre dels caps del nostre amarrament. Semblen segurs, però...

Aquestes fotos estan preses pel meu mecànic, en Martí Gómez, que va estar a punt de patir un desastre en el seu taller, i també ha suportat uns quants desperfectes a la seva barraca de S'Alguer.